Escric altre cop de mi. No perquè sigui l'única cosa de la qual puc escriure, sinó perquè és la conec més bé. Sé el que vull, i sé com sóc. Però hi ha alguna cosa que m' incompleta, ja que quan estic alegre sé que s'acabarà, la tristesa m'acompanya la major part del temps. No vull sentir-me així!!

Sé que sóc una persona alegre i que a vegades sóc feliç. No sé si m'explico... Jo dintre meu sé que sóc, sé que puc , sé que sóc capaç de riure, corre, cridar, sé que puc estimar i deixar que m'estimin. Ho sé perquè ho veig, perquè ho vull. A fora de mi només es veu la malenconia, la rabia i els plors, ja que també formen part de mi. Sento pressió, ganivetades a l'estòmac, hem quedo paral·litzada, les meves cames no hem deixen corre.

A vegades no sé d'on trec la força, a vegades només tinc la sensació que dono voltes dintre d'un espiral. Però no paro, no hem quedo quieta, patalejo amb força per sortir a l'exterior. Els i dec a la meva familiai amics, i sí!!! a mi també!!! Que puc fer? Si crido tinc la sensació que no hem senten i si ho fan, no hem poden ajudar.

Odïo les meves cames i la meva discapacitat m'ha privat de fer tantes coses, de sentir tantes coses que desitjo.He viscut moltes experiències no hem puc queixar , però també me perdut vivències importants i això fa mal. M' ofega i no sé si ho arribaré a tenir mai. A tenir allò que veig que té la gent que m'envolta, els meus amics. Estic gelosa de la seva llibertat. Si camines bé, podria fer i sentir tot el que ja dins meu. Sí, ja sé que tot esta dins de la ment, però per molt que lluits, et facis la forta i t'aixequis constantment sempre ho tens, sempre estàs sola i vius amb la resignació.

No té res a veure la persona que sóc realment, la meva alegria, força, ganes de viure i intel·ligencia amb el meu cos. És com una presó que no hem deixa ser qui sóc.